EL SECRET DE S’ÀVIA

Em vaig despertar espantada, estava asseguda a una cadira amb les mans fermades a la cadira, enmig d’una sala desordenada, amb el terra ple de papers, l’escriptori ple de llibres oberts i ple de trastos que semblaven poc útils. Del sostre penjava una bombeta encesa que feia una claror fluixa i groga, feia fred i olor a humitat, semblava que aquella sala sempre estava tancada perquè tampoc hi havia finestres. Darrera jo hi havia una altra cadira, i assegut hi havia el meu millor amic, en Lluís. Ell també tenia les mans fermades a la cadira, semblava que li suaven les mans. Li vaig demanar si estava bé, i amb una veu tremolosa me va dir que sí, que l’havia espantat perquè pensava que estava adormida. Després d’explicar-vos tot això, us preguntareu qui sóc i per què estic en aquesta situació.

Sóc na Clara, una jove de 14 anys que viu a una granja als afores de las ciutat. M’agrada ajudar ajudar el meu pare amb la granja i a la mare amb els que fers de la casa, anar a l’escola i estudiar, però el que més m’agrada és muntar a cavall i llegir llibres. Tot va començar quan la meva mare em va donar un paquet que posava el meu nom, el vaig agafar i me’n vaig anar corrents a obrir-lo. El paquet contenia 1 carta i dos llibres iguals. La carta l’havia escrit la meva àvia, a la carta m’explicava que havia escrit un llibre per a mi, però només havia fet 3 còpies, però dins el paquet només hi havia 2 llibres i deia que no volia que els llibres estiguessin en males mans, demanava que els cuidés, que eren molt importants. Vaig començar a llegir la primera pagina del llibre, semblava interessant, i com que me va agradar i tenia 2 llibres, vaig telefonar al meu amic Lluís perquè vingués a llegir a casa meva. Ell no viu molt enfora de casa meva, i en 5 minuts va arribar. El vaig agafar pel braç i me’l vaig endur al meu estudi i tot seguit vaig tancar la porta. Ell es va seure a la meva cadira rosa i em demanà: -Sembla que allò que m’has d’explicar és important no? Jo ben decidida vaig agafar la carta i el llibre, i vaig començar a explicar-li, quan vaig acabar li vaig demanar si volia llegir el llibre amb mi i ell, agafant l’altre llibre em va dir que sí, jo vaig afegir movent les mans i pegant botets: -Gràcies, gràcies, estic molt contenta que el vulguis llegir amb mi. Però vaig aturar de botar i d’agitar les mans i amb una expressió més seriosa vaig dir: -Tenc la sensació que aquests llibres oculten alguna cosa. El meu amic amb un to sarcàstic contestà: -Vinga va dona, no diguis bogeries, tan sols és un llibre que t’ha escrit la teva àvia. Vaig mirar per la finestra amb aire pensatiu negant amb el cap: -Doncs comencem a llegir i verem qui té raó! Vaig suggerir, en Lluís amb un somriure, pa pujar al meu llit, on jo estava asseguda, es va seure al meu costat, va obrir el llibre i va començar a llegir. El llibre era molt interessant i intrigant, no sabia que l meva avia escrivís tant bé, el llibre m’encantava, quasi ens havíem llegit el llibre i de sobte la meva mare va tocar la porta dient que era hora de sopar. Dúiem tot el capvespre llegint i trob que no anava mal encaminada! Tenia las sensació que la meva àvia em volia dir alguna cosa amb aquell llibre. En Lluís em va donar la raó i agafant la seva jaqueta, em va dir: Puc venir demà al capvespre a llegir? Jo li vaig dir que si, em va fer una abraçada i es va acomiadar. Jo li digué adéu amb la ma i em vaig seure a la taula del menjador disposta a menjar-me la truita tan bona que m’havia fet la mare. Lis vaig explicar als meus pares el que hi havia dins el paquet i quan vaig acabar d’explicar-los ja m’havia acabat la truita, em vaig aixecar, vaig deixar el plat a l’escurador i me vaig acomiadar d’ells mb un petó de bona nit. Em va costar dormir-me, no podia deixar de pensar amb el llibre, però al final em vaig dormir.

Al matí següent em vaig aixecar més prest que mai, vaig sortir prest de casa i quan vaig arribar l’institut ja hi havia en Lluís que m’esperava i vam començar a xerrar del llibre. Ens vam adonar que hi havia moltes coses del llibre coincidien amb la realitat. Poc després va sonar el timbre del començament de les classes. Em vaig passar el matí pensant i se’m va passar molt a poc a poc però per fi les classes van acabar i em vaig trobar amb en Lluís a la porta de l’institut. Vam partir corrents cap a casa corrents per dinar prest i començar prest a llegir. Vam dinar molt ràpid i ens vam acabar el llibre, ens vam adonar que faltaven pàgines, vaig començar a pensar en veu alta: -La història passa a la casa nombre 15 del Carrer Nou, i a la ciutat hi ha aquest nombre en aquest carrer! I tenc una clau igual que la que surt al dibuix, que en teoria, obre la porta del casa! Vaig agafar un motxilla i dins vaig posar el llibre i el clauer. En Lluís estranyat em va preguntar: -Per què guardes això? Què penses fer? El vaig agafar pel braç i li vaig dir: -Anam a l casa nombre 15 del Carrer Nou!

Sense alè i amb el cor que semblava que que m’havia de sortir per la boca, vam arribar a la casa. Era una casa antiga, però polida, devora la nostra casa hi havia un edifici antic amb el nombre 13 que semblava que estava abandonada però per la finestra guaitava un home vestit de negre que ens mirava fixaments. Vaig obrir la motxilla i vaig agafar la clau per obrir la porta, i efectivament la porta es va obrir i vam entrar. La casa estava molt cuidada i neta, però no hi vivia ningú, els mobles eren dels anys 70 però estaven nous. La casa era molt grossa i estava molt ordenada, feia la mateixa olor que fa un llibre antic, d’aquells que tenen les fulles grogues i rompudes, era un olora que em resultava familiar. En Lluís va obrir la meva motxilla i va treure el llibre, el va obrir per la pàgina on hi havia un dibuix de la casa, el dibuix era igual que la casa de veritat. Vam quedar amb la boca oberta i en Lluís em preguntà: -Què estem cercant? Jo sense cap dubte vaig contestar: -El final de llibre! Encara no l’hem acabat, falta la darrera pàgina. Vaig pensar un moment en silenci: La meva àvia havia escrit un llibre que tractava d’un robatori, la seva mare tenia una polsera que li havia regalat el seu home, tenia molt de valor i més d’una vegada van trobar un lladre que la volia robar. A la darrera pàgina hi faltava una imatge de la polsera. Em va venir una idea al cap i vaig exclamar: -La meva àvia vol que acabi el llibre per trobar la polsera i que no la trobi el lladre abans que jo! Però trob que hi ha un problema… EL lladre té el llibre que falta! En Lluís tenia el front arrugat i la mirada perduda semblava que era a un altre món, però de sobte va pagar un bot i va anar corrents cap a l’escriptori del menjador i va afegir: -Mira! El llibre diu que a la capsa que hi ha devora l’ordinador, hi ha el final de la història! Vam fer un bot per obrir-la i dins la capsa hi havia la targeta de memòria on hi havia la imatge que cercàvem. També hi havia una carta escrita per la meva àvia on me deia que la imatge de la targeta era la polsera que havia de trobar, però no hem va dir on havia cercar. Em va dir que fes memòria, i li vaig fer cas, vaig intentar recordar perquè aquella casa em resultava familiar.

Vaig recordar una vegada, quan era petita, vaig entrar amb la meva àvia a fer una visita a la meva besàvia, entre les dues em van explicar alguna cosa, que vaig entendre poc d’allò que em van dir, però si recordava que van obrir un calaix tancat amb clau i van treure una polsera molt bonica que em van dir que quan fos més gran l’heretaria jo. Li vaig explicar en Lluís però no estava molt convençut: -Tenim un petit problema Clareta, el calaix està tancat amb clau…

-No te preocupis -vaig dir- amb la clau de la porta hi havia una altra clau més petita que trob que obre el calaix. La vaig agafar i la vaig girar i amb un clic es va obrir. Dins hi havia una polsera preciosa que brillava molt amb un petit paper devora que posava: Sabia que la trobaries, no deixis que estigui en males mans, cerquen la polsera i no aturaran fins trobar-la. T’estim. Poc a poc i amb molt de compte vaig agafar la polsera, però de sobte vaig sentir un crit ofegat darrera meu. El crit venia d’en Lluís! I havia cridat perquè l’home que ens mirava fixament per la finestra de la casa nombre 13, estava intentant endur-se a en Lluís, jo em veure això vaig posar la polsera dins la motxilla, me la vaig penjar a l’esquena i em vaig llançar damunt l’home per intentar aturar-lo i que no pogués endur-se’l, però el meu intent va ser fallit, ja que l’home es va decantar i vaig caure de morros al terra.

El pròxim que recorde és despertar-me en aquesta sal brut i fastigosa. Li vaig demanar a en Lluís què havia passat i ell va començar a explicar: -Doncs després de caure, et va agafar a collibè i em va dir amb una veu amenaçadora que agafés la motxilla i anés amb ell, jo vaig fer cas al que em va dir, tenia por de que et fes mal. -Gràcies Lluís, però on és? Per què volia la motxilla? Trob que és el lladre, ara no sé on és, però m’ha dit que gràcies a nosaltres havia aconseguit… – i es va obrir la porta- Ja li explic jo. V dir l’home alt i prim que vestia se negre de dalt baix. -Gràcies a vosaltres – va seguir explicant- he aconseguit acabar el meu pla per viatjar al passat. -Qui ets? Com t’hem ajudat? Perquè vols viatjar al passat? Vaig preguntar. Ell em va mirar fixament i em va contestar: -Sóc en Jaume i m’heu ajudat trobant la polsera de la teva àvia. Vull viatjar en el temps per no cometre l’error més gran de la meva vida. -Quin va ser? Va demanar el meu amic. -Doncs us l’explicaré: Jo era un home afortunat i ric, i un dia vaig fer una aposta amb l’àvia de la teva amiga: si jo perdia havia de donar-li la polsera tan valuosa que tenia, i si perdia ella em donava un collar que també tenia molt de valor, i vaig perdre l’aposta. -I perquè necessites la polsera? Li vaig demanar -Si no tenc l’element que vull canviar no puc viatjar al passat, i ara que la tenc puc tornar! -No és just! Va exclamar en Lluís -Ja però culpa d’aquella polsera ho vaig perdre tot, la sort, els diners, la meva bonica casa… Doncs no m’enredo més!

De un armari enorme va treure una màquina molt estranya, va posar un peu dins i en Lluí i jo ens sentíem malament, sentíem que havíem fracassat, però en Lluís en va desfer les mans i em vaig llançar un altre cop damunt ell, però aquesta vegada em va sortir bé, ja que vaig aconseguir agafar-li la polsera i amb el peu vaig ferir el botó que deia «GO!» i la màquina va sortir disparada cap a la paret fent un forat molt gros. Vaig desfermar l meu amic, vaig agafar la meva motxilla que havia deixat damunt la taula, dins vaig posar la polsera i aprofitant el forat que havia fet vam poder fugir. En Jaume es va sortir amb la seva perquè no va poder viatjar al passat, perquè jo havia agafat la polsera, però un poc més iens fuig! En Lluís jo estàvem molt contents i tranquil·lament vam tornar a casa xerrant d’allò que ens havia passat.

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *